–Té, té, té, té, té! Menja’t aquesta, monstre fastigós! I aquí un altre! Té, Entoma tu també! Tomaaaa! Un altre que la dinya! Té, té, té!

La porta es va obrir de sobte.

–A sopar d’una refotuda vegada! –va bramar ben fort l’home, empipat– Fa deu minuts que et cridem!

En Gerai ni es va girar. Continuava matant monstres a la pantalla.

–Té, té, té! Pringa, bèstia!

La pantalla es va apagar de cop. Es va tornar negra, com el presagi del que havia de venir. O del que ja estava visquent de sempre.

L’home es mantenia ben dret, tens, davant del televisor. L’havia apagat sense cap avís.

–Coi! Què has fet, què has fet? Ara em mataran aquests monstres! –vociferà el noi.

–S’ha acabat. A sopar d’una refotuda vegada! –l’home assenyalà la porta, sever.

El noi es va aixecar d’una revolada amb la intenció de clavar un cop a l’adult. Aquest li va aturar el braç, amb força.

–Vigila què fas, marrec, et puc arrencar les orelles sense que ni te n’adonis!

–Deixa’m, tu no ets el meu pare!

 

I no, no ho era.

El pare feia molt que els havia abandonat. D’ell, de fet, només en tenia records difusos. D’abans que marxés recordava crits, baralles… la mare plorant… la seva germana també. I ell allà enmig, mirant, sentint i sanglotant… Després el pare ja no va venir més. Van anar a viure a la casa dels avis. I a la mare, des de llavors, la veia molt poc, també. Sortia a treballar i era fora tot el dia. I quan era a casa, a sobre, s’enfadava perquè deia que no la deixaven viure en pau, que estava cansada, que la oblidessin. No hi parlava gairebé mai, amb la mare. Si hi pensava, sempre havia viscut el mateix: crits i mals humors. Amb sa germana no parlaven, tampoc: només discutien. O discutien o s’ignoraven, que potser era millor. Que em deixi en pau aquesta tia!, pensava, morrut.

Amb els avis no li anava millor. Altres nens parlaven molt bé dels avis, però a ell li semblaven un rotllo. No el deixaven viure en pau. No podia fer el que volia. A ell li agradaven els videojocs i la tele. I que el deixessin tranquil. Que el deixessin jugar tranquil amb la nintendo. Tant costa d’entendre? Tant? Aquells vells, en canvi, no el deixaven viure. Que si renta’t les mans, que si a sopar, que si has de fer els deures, que si deixa la refotuda tele… Però què es pensaven? Sobretot ell, l’avi. Més d’una vegada s’havien empipat de debò, i aquell vell li havia clavat algun mastegot. Ja li arribarà l’hora, pensava el noi. Un dia, un dia….

 

Tots es barallaven amb tots, l’avi amb l’àvia, la mare amb ell, ell amb la germana, la mare amb l’avi, la germana amb l’àvia… Cadascú anava a la seva. Així, en Gerai s’havia anat fent gran tot sol. Ja tenia dotze anys.

Des de sempre sentia que tothom el volia atacar, que tothom se’n reia d’ell. Al col·le no tenia amics. Algunes vegades jugava amb alguns nens, però sovint no volien fer el que ell els deia. I s’enfadaven. S’havia barallat amb mitja classe i havia aconseguit que tots li tinguessin por. Millor així: no tenia cap ganes de ser amb ningú. A la merda, tots!

 

Però un dia, no sap ben bé ni com ni perquè, el van fer anar a parlar amb una psicòloga. Primer un dia, després un altre, i un altre… Primer s’ho va prendre amb distància, incrèdul. Què podia importar ell a aquella desconeguda? Però a poc a poc li va anar agradant. Li parlava sense escridassar-lo. Era… bonic? Tranquil·litzador? Era una sensació molt xula. I no hi anava sol. Hi havia dies que hi anava amb la germana, o amb la mare. Algunes vegades, també, amb els avis. A la mare, des de llavors, la va veure més, i alguns cops fins i tot hi parlava sense que hi hagués crits. Amb la germana, igual. I amb els avis. Va adonar-se per primer cop de què volia dir ser una família. Una família unida. Perquè ara estaven més units.

 

Eren –són– una família que, amb treball continu, seriós i rigorós, amb l’ajuda de la psicòloga de Ventijol, va adonar-se que calia anar plegats per entendre les dificultats d’en Gerai i per ajudar-lo a créixer.

 

Aquesta és una història basada en un cas real tractat a Ventijol. Per raons òbvies de privacitat, el nom ha estat canviat i hem omès qualsevol dada que pugui resultar identificativa.